Comparteix:

La Intersindical-CSC denunciem que la precarietat a les universitats catalanes afecta a PDI, PAS, estudiantat, persones becàries i en formació i al personal extern

En aquests moments prop del 50 % del professorat de les universitats catalanes és precari, contractat amb contractes temporals o contractes per obra i servei.

La recent publicació de l’informe El professorat universitari a Catalunya ha tornat a portar als mitjans de comunicació el problema fonamental de les Universitats catalanes: La precarització dels seu personal en tots els seus estaments: professorat, personal d’administració i serveis, i la utilització de diverses estratagemes “alegals” per cobrir la manca de personal estable. En aquests moments prop del 50 % del professorat de les universitats catalanes és precari, contractat amb contractes temporals o contractes per obra i servei. I quant al personal d’administració i serveis, la proporció de personal temporal i interí era tan escandalosa que el darrer any les universitats han hagut d’obrir processos d’estabilització per centenars dels seus treballadors, processos que tampoc resoldran el problema de manca de plantilla.

La precarietat del professorat

L’herència de la crisi econòmica del 2008 ha causat estralls entre el professorat universitari. La reducció del finançament públic de les Universitats i els decrets de congelació de l’oferta pública d’ocupació de 2012 han provocat que des de 2010 s’hagi cobert aproximadament només el 20% de les baixes de personal per jubilació. Per continuar mantenint la docència les universitats han abusat de les figures temporals i contractes de professor associat, contractes que tenen una regulació del tipus d’obra i servei.

El professorat associat cobra un màxim de 500 € mensuals per 50 h de feina: al voltant de 10 € per hora de feina. Si, no ho heu llegit malament, 10 €/hora. I, en general, les universitats no els proporcionen ni els mitjans mínims per fer la seva feina: s’han de comprar el seu propi ordinador. Amb aquest salari desenvolupen tasques de docència i, sovint, també de recerca. Actualment representen al voltant del 50% de tot el professorat de les universitats catalanes, la qual cosa demostra clarament que desenvolupen tasques estructurals. Evidentment amb aquest salari no es pot viure, i han d’estar pluriempleats, però és que aquesta és la base de la figura contractual, que tinguin dos o més feines. És aquest el model de professorat per la universitat de qualitat que les administracions públiques proclamen que mereix el nostre país?

Els pocs professors que han aconseguit una plaça a temps complet amb un salari digne en els darrers anys han estat contractats amb figures laborals, reduint continuament el percentatge de funcionaris públics.

La precarietat entre l’estudiantat

Aconseguir una beca per iniciar la carrera acadèmica a Catalunya és difícil. El percentatge d’èxit està al voltant del 20% de les sol·licituds. I amb quines condicions? El gobierno de España va aprovar l’anomenat Estatuto del Personal Investigador en Formación, que estableix que les beques han de tenir una durada de 4 anys. Però la Generalitat de Catalunya i les Universitats ofereixen beques de 3 anys amb total desvergonya. Els becaris/precaris estan lluitant en els tribunals espanyols perquè l’administració respecti la llei que la pròpia administració ha aprovat.

I després? Doncs després la manca de places de professorat, o places d’investigador en empreses i centres de recerca els aboquen a marxar a l’estranger per continuar la seva carrera científica, d’on sovint no tornen. Som un país pobre que es dedica a formar bons, sovint excel·lents, científics per enviar-los a països amb sistemes científics més potents i després comprar la tecnologia que ells desenvolupen. Que inventen ellos! us sona?

La precarietat del personal d’administració, el personal extern i l’explotació dels becaris en pràctiques.

La situació de les plantilles d’administració i serveis és potser pitjor. Des de 2010 s’ha cobert aproximadament el 10% de les baixes per jubilació. Aquí les universitats també han estat “imaginatives”: externalització de serveis, contractació de personal interí i, en alguns casos, utilització de beques d’aprenentatge per a estudiants per “ajudar” als serveis de les universitats. Tanmateix, aquesta darrera pràctica ha estat denunciada per les organitzacions sindicals, cosa que ha resolt en bona mesura, però no del tot, aquesta pràctica fraudulenta.

Tot i això, les places estructurals que han deixat d’ocupar els i les becàries en molt casos no han estat ocupades per PAS sinó que s’han externalizat. En aquest sentit cal incorporar en la llista de personal precaritzat al personal extern que treballa a les universitats, desenvolupant tasques que realitzava, no fa tants anys, personal en plantilla amb condicions de treball i sous més justos i ajustats al conveni. Els plecs de clàusules que elabora cada universitat podrien corregir en part aquesta precarietat. Tanmateix l’objectiu en la majoria de casos no respon al mantra de la responsabilitat social sinó a l’estalvi en la despesa.

Davant d’aquesta crisi estructural, que ofereix el Ministerio de Universidades?

El Ministerio de Universidades planteja aprovar un nou estatut del Personal Docent i Investigador, demostrant que fa una anàlisi totalment errònia de la situació universitària. Davant d’un problema d’infra-finançament ofereix una reforma legal que ningú demana. L’exposició de motius d’aquest estatut reconeix el problema de precarietat del professorat universitari, així com la necessitat d’articular vies que permetin la seva estabilització. Però no recull la mínima memòria econòmica per fer front al problema. D’on sortirà el finançament necessari? Perquè amb l’estatut actual també hi ha vies per estabilitzar al professorat precari, el que no hi ha és finançament. El Gobierno de España torna a pràctiques ben conegudes: Nosaltres legislem, i que les CCAA financiin. Allò que es diu comunament  “jo convido i tu pagues”.

Per tant, respecte a l’esborrany  denunciem:

  • que en aquest esborrany no es detalla la dotació pressupostària que ha de garantir la viabilitat de les mesures que es proposen.
  • que el dèficit fiscal estructural que pateix el nostre país, Catalunya, del qual és responsable l’estat espanyol, és la principal raó de les dificultats per a garantir una universitat pública de qualitat. Qualitat que pasa, tant sí com no, per garantir unes condicions laborals justes als seus treballadors i treballadores.
  • un plantejament de negociacions en Meses on la representació sindical, diversa i pròpia de les nostres universitats no hi és representada. La Intersindical-CSC no està encara representada a les meses de negociació estatals. Els acords de la I-CSC amb la CIG ens permeten, però, traslladar la nostra perspectiva nacional i de classe a les meses negociadores. Hi serem, donant-los suport.

Finalment, lamentem que el Ministre Castells pretengui traslladar a la resta d’universitats de l’estat espanyol un model, de caràcter liberal, que a casa nostra ja fa anys que denunciem i que no ha generat més que precarietat i abusos.

La hipotètica reforma de l’Estatut del PDI no resoldrà el problemes del professorat si no va acompanyada d’una revisió del finançament de les universitats publiques catalanes: sabem per experiència que les declaracions formoses que no duen al darrere el finançament necessari no duen enlloc. Finançament que ha de permetre també acabar amb les pràctiques alegals, quan no fraudulentes, de les universitats catalanes, i recuperar el volum de plantilla de personal d’administració i serveis necessari per recuperar el funcionament normal de les nostres universitats.

Tampoc no volem deixar de banda les universitats privades on la precarietat, la manca d’un sistema reglat i acordat de projecció professional i la coacció són elements principals en les seves relacions laborals. No deixa de cridar l’atenció la manca de caritat cristiana que mostren els equips de govern d’algunes d’aquestes universitats, auspiciades per diverses ordres de l’església catòlica.

CONCLUSIONS: REPÚBLICA CATALANA

La precarietat a les universitats no és un fet conjuntural o que afecta alguns col·lectius. Ans al contrari, és estructural, i no considerem viable que es pugui resoldre aquesta problemàtica sense abordar les raons de fons que la han generat: sotmetiment econòmic i polític respecte de l’estat espanyol i polítiques liberals tendents a mercantilitzar les universitats públiques catalanes.

Hem començat denunciant que la precarietat arriba a tots els col·lectius de la comunitat universitària  i acabem plantejant la única vía que ens ha de permetre superar aquesta situació: CONSTRUIR LA REPÚBLICA CATALANA DE DRETS I SOCIAL per obtenir la sobirania política i econòmica que ens permeti decidir, sense sotmetiments, quina és la inversió en educació que necessita el nostre país en els nivells primari, secundari i universitari, i defensar un model d’universitat allunyat de l’actual, garant dels drets laborals de les seves treballadores, cent x cent públic, crític, feminista i de qualitat.