La igualtat no està en quarentena!

La pandèmia de la Covid19 s’ha cobrat també la seva part de factura en termes d’igualtat en el sistema universitari. Les sinergies patriarcals assentades, admeses i permeses per la comunitat universitària, majoritàriament masculina en el cas del Personal Docent i Investigador (PDI) han augmentat en pro de la resiliència de la docència en l’àmbit universitari.

En època de pre-pandèmia, l’opció de teletreball que proporcionava la docència universitària permetia una aparent conciliació laboral i familiar poc comuna dins del mercat laboral, però amb el parany de mantenir la mateixa exigència en l’àmbit investigador. Malauradament doncs, optar-hi comprometia seriosament la carrera investigadora ja fos ajornant o, en la molts casos, comprometent de forma definitiva tota promoció (Brigid Schulte). Només veure l’evolució de la proporció de dones entre professorat associat a temps parcial, professorat lector, agregat o entre càtedres, tendència que es coneix com la famosa tisora de gènere universitària.

Però aquesta desigualtat encara ha empitjorat. La impartició de la docència a distància a causa de la pandèmia a les universitats públiques catalanes ha requerit una readaptació ràpida, amb pocs recursos i amb molta voluntat. És conegut, tot i que poc estudiat, que les tasques docencents recauen amb més proporció damunt les professores que no els professors, segurament perquè és l’àmbit amb menys prestigi i reconeixement dins la carrera del PDI. En PDI masculí acostuma a defugir responsabilitats en coordinació docent i en canvi opta a càrrecs de gestió més reconeguts. Per tant, l’adaptació a les classes online ha recaigut també més damunt les dones que no els homes, respecte al global de la població de PDI. Cal sumar-hi el fet que les dones assumeixen un major nombre de rols (cures de familiars, tasques domèstiques, etc…) tasques que també s’han intensificat, Eurofound 2020. Així, la pandèmia ha suposat un doble increment de l’estrès sobre les nostres professores universitàries. Novament en detriment de la seva tasca investigadora. I les conseqüències les veurem en un augment de la bretxa salarial, fruit de les investigacions que no s’han pogut dur a terme durant la pandèmia, i en els sexennis conseqüents.

És per això que reivindiquem aquest sobreesforç i reclamem de forma urgent passos reals amb objectius ben definits per aconseguir una igualtat real en el món universitari i en particular en el Personal Docent i Investigador. No n’hi ha prou amb dissenyar “plans d’igualtat” que no reverteixin en poc més que en maquillar les desigualtats, amb poca o cap efectivitat evidenciable. Exigim polítiques clares que puguin ser confrontades amb un seguiment, quantificables i sobretot amb resultats tangibles a curt termini. Seguim perdent el tren de la igualtat en un àmbit que moltes vegades serveix de mirall tant per la societat en general com per les nenes i noies. Per això, reclamem a l’AQU que adopti de forma immediata i urgent  criteris de correcció per a les professores en els sistemes d’avaluació de recerca. Exigim a l’ACUP que posi sobre la taula processos de contractació que facin augmentar la contractació de PDI dones i en faciliti l’accés a les càtedres. I demanem a totes les universitats públiques catalanes que portin a terme polítiques de gènere reals i efectives.

Comissió igualtat, Sectorial d’Universitats i Centres de Recerca de la Intersindical-csc.

Consulta les accions pel 8-M i altres articles com aquest a  feminisme.intersindical-csc.cat